Comencen les classes…sí, si us plau!

Curiosament, avui fa 2 mesos del meu últim post. Entremig: unes vacances genials i una reentrada al món laboral i escolar anhelada, però feixuga…

Si tot va bé (tinc el cotxe al taller), avui podré assistir a l’inici de les classes al Club. I bé, tenint en compte el joc practicat en el passat Campionat de Ràpides de la Festa Major de Llinars del Vallès 2011 (10-09-2011), és ben segur que les necessito.

El segon lloc -amb 6’5 de 8- no em va deixar gens satisfet. Primer perquè vaig llençar el campionat en l’última ronda de forma ridícula, però, sobretot, perquè només vaig mostrar un “cert nivell” en una partida. En la resta, moltíssims errors, els quals m’indiquen, per una banda, que “els meus millors temps en el blitz” queden molt llunyans i, per l’altra, que si vull participar en el III Obert de Tardor de Llinars del Vallès 2011, hauré d’esforçar-me molt si no ho vull convertir en una viacrucis.

Respecte els errors mes rellevants:

1.- vs Galino (futur company de classes): vaig quedar sense compensació després de jugar, una vegada més, un Gambit Blackmar. D’acord: el ser humà és l’únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra, però…tantes??? Em vaig prometre a mi mateix (any 2009) no tornar-lo a jugar mai més!!! El temps em va salvar…

2.- vs Díaz: vaig jugar b4?? sense entendre que, si en la lluita per una casella un té 2 peces vs 3 del rival, la cosa no pot acabar bé.

Anecdòticament, vaig aconseguir (sense fonaments) complicar la posició. Una vegada més, el temps va jugar al meu favor.

3.- vs un bon samarità (diria que de Ciutat Meridiana o Torre Baró; no recordo ni el seu nom ni el del seu club) vaig aprendre que, almenys a dia d’avui, en el blitz no existeixen les taules teòriques. En un final amb peça, peons i temps de menys vaig aconseguir resistir fins arribar a una posició de Rei i Torre vs Rei i Torre on vaig reclamar taules teòriques amb 2 o 3 segons al rellotge (potser el rival en tindria uns 10).

El bon samarità les acceptà i, molt amablement, em va explicar que aquestes ja no existien.

4.- vs Catarineu: A l’última ronda, amb mig punt d’avantatge sobre el meu rival, es va produir el que només es pot qualificar com a “justícia poètica”. Jugant com ho havia fet no es pot guanyar un campionat i un “cop de realitat” així m’ho va fer entendre.

Creieu-me quan us dic que, pensant 10.- … Da5, vaig veure l’entrega 11.- Axe7?, però no  que, després de 11.- … Rxe7?? 12.- Dxd6+ també queia c6 (!!!) i, amb ell, tota la posició negra.

El més divertit de tot és que, quan avui elaborava les imatges de les partides, Fritz m’ha ensenyat que, després de 11.- Axe7?, 11.- … Axc3! és -+.

En fi, haig de reconèixer que, després de l’entrega de premis, el meu únic pensament passava per “reciclar” la copa de segon classificat, però, un parell de setmanes després i amb el cap més fred, he obtingut l’energia necessària per intentar aprendre dels meus errors; els escaquístics (recentment comentats) i els actitudinals:

Com diria en Pep Guardiola: felicito al jugador del Cardedeu per la seva victòria en el campionat!

Wrong decisions in decisive rounds (II)

II.- 2004 (Last round at La Lira Open): I (2220 ELO, white pieces, 5’5 out of 7 points) had defeated, in the previous round, the tourney’s leader FM Benjamín Mela (2345 and today IM) and I was facing his club mate David J. Rueda (2145) in the final and decisive round.

1.- Psychological mistake: Although it was my first individual tourney in 5 years, I was overconfident (!). The previous game was a beautiful Dragon, where I used the 9.- … Qa5 and 11.- … Rfc8 variation against the Yugoslav Attack. Mela went for the quick 13.- h4 and, after my thematic “Rxc3 exchange sacrifice”, he played a dubious 16.- h5.

I blocked his light squared bishop’s with 16.- … Rc4 and, after stopping white’s activity I achieved an interesting attack against the white king.

OK, nice to meet you (me) but, going down to earth, the final round was a different game! Probably, the fact to have to play (again) with black pieces made me believe that this game was going on!

Additionally, I was playing a “moralizer’s” role: I just showed that my Dragon couldn’t be subjugated and I was going to demonstrate it again.

2.- Repertoire mistake: as I previously said, my final round opponent was a club mate of my seven round rival. I should have thought that a club team work against me was possible, but I was too egocentric to think that my Dragon was in danger due to an opening preparation (remember that I was overconfident…).

Rueda went for the less risky for white (but powerful) Yugoslav without 9.- Bc4 but 9.- 0-0-0. He was playing very quickly, even after my “not so common nowadays” choose of 9.- … Nxd4. I was blind up to his 14th “quick” move: h6.

I did start feeling outprepared and worried (too late), but black is not lost. The problem was that my Dragon was not showing any kind of rage and activity and this wasn’t according my previous (and poor) beliefs.

3.- Style mistake: my attack vanished, but… (quite naive) it couldn’t be possible! So…instead of going to defend an inferior endgame (things happen!), I did start looking for phantoms and consuming a lot of timeclock. The result was a not based exchange sacrifice plus a child check with 15.- … Qxa2.

If I was unable to try to defend and endgame with two rooks, harder was to setting up my mind to defend with an exchange down, so quick blunders were welcomed (1-0 in 36).

Please, note that my mistakes were similar to 1992′s ones, but at the other end of the pendulum! “Afraid vs Overconfident”, ”Opening new try vs Favourite pet” and “Not own style vs Own style to the end”.

CONCLUSION: In these two posts I’ve tried to describe (summarizing) the path of mistakes that caused two painful defeats with a decisive effect in two tournaments. Of course, chess is never easy and, as my experience shows, we are always “ready” to repeat some kind of mistakes.

A possible advice to young players would be that, at least, you could consider the category of mistakes that I have used (Psychological-Opening repertoire-Style), trying to avoid the traps contained inside. Asking yourself and travelling through the complex spectrum of “what I want – what I must” is a hard task but, just trying it, you will gain (at least) a minimum control of some under-pressure games.

Wrong decisions in decisive rounds (I)

Sooner or later, a chess player will face a decisive game, where he will have to fight for a draw or for a whole point to achieve a remarkable result: a qualifying punctuation, a championship podium, a norm…you know.

In this kind of situation, the player will have to consider, at least, the following three issues: psychological game approach (How to face the fact to need 0’5 or 1 points? Will my opponent be satisfied with half a point or will go for the whole point?), opening repertoire (We, the amateur players don’t have a really extensive opening’s and scheme’s stock, so the following question may arise: is my favourite opening adequate for this battle?) and own playing style (What kind of player are you? What happens, on the one hand, if an agressive player, with an uncompromised attacking repertoire, needs only a draw? Or, on the other hand, if a quite conservative player, with a quite repertoire, needs the whole point?).

Of course things are a little bit more complicated, but I’m going to use this concepts to show you some wrong decisions related to two painful defeats during my chess career. I hope that this will be useful (overall) for young players facing decisive rounds:

I.- 1992 (Last round at International Vila de Sitges Open): I (2000 ELO, white pieces, 5’5 out of 8 points) only needed a draw, against a higher ranked player, to achieve a Catalan Master norm (quite great, considering that CM title is associated to a 2175-2375 Catalan ELO).

My opponent (Hernández García, Antonio 21xx-22xx -I didn’t note-) rejected my initial draw offer (probably my first wrong decision). At that point, and facing a Sicilian Defence, I made three consecutive and important mistakes:

1.- Psychological mistake: to be unable to reset my mind and setting it up to a fighting mode. OK, my initial offer was not brilliant, but nothing would have been lost if I would have been able to understand that a completely new scenario had arisen: fighting was the only way to achieve, at least, half a point.

2.- Repertoire mistake: to abandon my usual weapon (??) against the Sicilian Defence and go on with an Open Sicilian. Quickly arised a Classical Sicilian and I made the third (but not last) mistake:

3.- Style mistake: going for a quite development (6.- Be2; without hardly knowing any plan behind  this move!), instead of going for a more agressive approach (6.- Bc4 or Bg5). I must say that, consulting my personal database (268 official games with white), I’ve put my Bishop in e2 at an early opening stage in no more than 5 “non forced” occasions!

The game has no real interest; I quickly find myself in an inferior position and blunders didn’t wait to appear. The result: 0-1 in 22, a young player psychologically crushed and 12 more “impass years” to achieve my first CM norm (OK, to defend myself I will say that I started practicing other sports…).

Obviously, I’ve omitted one crucial element: the pressure itself. OK: decisive match = pressure, but this shadow will always be there (more or less intense, but waiting its prey), so, the idea of the post is that we can try to minimize it by “controlling” (trying to) the issues commented above.

12 years later, and after some long “low chess activity periods”, I was seduced again by Caissa. In then next post I will explain how, in the last and decisive round of my first tournament, I repeated the same mistakes (but in different ways and under different circumstances).

Escacs i pedagogia: visió de pare (II)

Ens havíem quedat en el resum de qualitats més destacades les quals, segons @leontxogarcia , treballava la pràctica dels escacs en els nens, però…convé ensenyar el joc als nostres fills el més aviat possible?

Insisteixo en reconèixer que no ho tinc clar, però, vegem com podem relacionar la Teoria de Desenvolupament Cognitiu de Piaget amb les opinions de Richard James (tutor amb gairabé 40 anys d’experiència en el món dels escacs, autor d’interessants articles i, entre d’altres, del llibre Chess for Kids -no, encara no me l’he llegit-):

Segons Piaget, la cognició és un procés biològic espontani, el qual travessa una sèrie de fases reorganitzatives a través de (gràcies a) l’acció del nen amb l’entorn:

El quadre anterior correspon a (1995) Hoffman, Paris, Hall “PSICOLOGÍA DEL DESARROLLO HOY”. McGraw-Hill – Sexta edición. (p. 39).

Segons James, en el seu article (2003) “Chess, Piaget and Polgár“, els nens en fase preoperacional (2-7 anys) poden aprendre el moviment de les peces, però experimentaran moltes dificultats per poder completar una partida d’escacs ja que, entre d’altres, els costarà comprendre el concepte d’escac-i-mat, la seva atenció serà molt limitada en el temps i el mateix moviment físic de les peces els hi resultarà “difícil” (les peces poden caure al terra o al tauler i després no saben d’on provenen) etc.

En la fase operacional concreta (7-11 anys), els nens poden jugar correctament (de principi a fi) una partida, però a un nivell relativament baix (“de jugador social, més que no pas de jugador de club”) perquè no poden aplicar tècniques de raonament operacional formal en les seves partides. Em va agradar molt la següent descripció: “reaccionen instintivament envers el primer element de la posició que veuen, en contraposició a la següent fase de desenvolupament (operacional formal: 11 anys en endavant), en la qual els nens intentaran recopilar tota la informació existent a la posició abans d’escollir un moviment).

El que segueix és, per mi, molt important: segons l’autor, el progrés escaquístic en aquesta fase és ràpid (durant 1’5-2 anys), però després existeix un estancament que desmotiva al nen (falta de progrés) i pot acabar suposant l’abandó de l’activitat cap als 10-11 anys.

Lògicament, Piaget sabia que el camí (progrés) de l’infant per les diferents etapes (més o menys veloç) depenia de l’entorn cultural del nen. Igualment, James anomena diferents exemples de jugadors precoços, els quals avalen l’afirmació anterior.

En aquest sentit, i tornant al “quid de la qüestió” (Tenen els escacs utilitat pedagògica?), penso que la pregunta segueix estant a l’aire i copio literalment un fragment de l’article anteriorment citat: “This prompts the question as to what extent they are strong chess-players because of their intelligence, and to what extent their chess playing has, through skill transference, helped their academic success. And this is another version of the old, and still unresolved, question of nature versus nurture.”.

Escacs i pedagogia: visió de pare (I)

Tenen els escacs utilitat pedagògica?

El naixement dels meus 3 fills ha reactivat el meu interès per una qüestió que em va ocupar (molt breument, potser massa breument) durant els meus estudis de Pedagogia (1996-2000).

Com a apassionat dels escacs i pare, en diferents ocasions he hagut de respondre a la típica pregunta: els ensenyaràs a jugar? Fins ara, la meva resposta sempre havia estat (i reconec que encara no ho tinc clar): “si ells m’ho demanen, sí, però tampoc en tinc un interès especial”. Penso que el per què d’aquesta pregunta de familiars i amics és evident: els escacs tenen “un cert” prestigi i, en general, la gent intueix (sense entendre-ho massa) que la pràctica del (permeteu-me) joc-ciència-art té “alguna cosa de bo per als nostres petits”.

Fa poques setmanes que segueixo els tweets de @leontxogarcia (Periodista especialitzat en escacs i Mestre FIDE), els quals m’han permès obtenir informació interessant. En una de les seves intervencions radiofòniques en el programa “No es un día cualquiera” (de Pepa Fernández; RNE) , Leontxo García resumia una sèrie de qualitats formatives dels escacs fonamentades en diferents investigacions serioses. Així doncs, els escacs afavoririen / potenciarien (els conceptes són els escollits per en Leontxo, però els desenvoluparé amb les meves pròpies paraules):

1.- MEMÒRIA

Tot jugador d’escacs ha de fer un cert esforç per tal de recordar una sèrie de coneixements “més o menys complexos”, els quals han estat descoberts després de centenars d’anys de pràctica del nostre joc.

2.- CONCENTRACIÓ

Una pràctica mínimament seriosa dels escacs requereix focalitzar la teva atenció i energia envers la resolució dels nombrosos problemes que es plantegen en una partida.

3.- PENSAMENT LÒGIC

Amb matisos i resumint-ho molt, podem afirmar que el joc “ens obliga” a aplicar una sèrie de patrons de pensament el quals, com a mínim, hem de tenir en compte per poder tenir èxit.

4.- CREATIVITAT

Complement apassionant del punt anterior. Els escacs no s’entenen sense la flexibilitat i la recerca d’alternatives necessàries a l’existència de determinades “veritats”.

5.- AUTOCRÍTICA

Obviant una sèrie d’anècdotes teatrals històriques de l’alta competició, en els escacs no pots responsabilitzar “als altres” (àrbitre, calendari, sala de joc etc.) de les teves males actuacions. Les decisions són teves i només entraran en contraposició a les decisions del teu adversari.

6.- PREVEURE LES CONSEQÜÈNCIES DELS TEUS ACTES

Íntimament lligat a la responsabilitat. Els escacs són anticipació en estat pur; a més a més, per qui no ho sàpiga: “peça tocada, peça moguda”; una vegada presa la decisió, les seves ramificacions quedaran gravades a foc en la partida i això s’ha de preveure! (També cal dir, no ens espantéssim, que l’equilibri de forces gairebé sempre està en moviment).

Llegint aquests punts, imagino que qualsevol pare estaria d’acord en considerar-los d’alt valor formatiu per als seus fills. Però haig de reconèixer que, potser, no tot és tan senzill…

…continuaré, en breu, parlant de Piaget i de Desenvolupament Cognitiu a la infantesa.

Masterclass with GM Lluís Comas

A principis d’aquest 2011, vaig tenir l’encert de fitxar pel Club d’Escacs Llinars. Més enllà del motiu evident de tractar-se del club del poble on visc des de l’any passat, em motivava molt l’esforç dut a terme amb la cantera i, en general, el fet que es tractés d’un club molt dinàmic.

En els últims mesos he pogut repassar (i descobrir) alguns conceptes fonamentals amb el MI cubà Lázaro Lorenzo de la Riva, en el marc de les classes per adults que es duien a terme en el club els dilluns de 20:00 a 21:30. La cirereta del pastís fou el passat 27 de juny (últim dia de la temporada de formació), dia en el qual vaig tenir l’oportunitat d’assistir a una masterclass del GM català Lluís Comas Fabregó.

Va ser una experiència fantàstica: mitjançant la partida Fischer-Portisch (Olimpíada de La Habana, 1966) ens va mostrar la concreció del joc de Fischer (tot depèn de la posició), així com el seu (correcte) materialisme, fonamentat en jugades tals com 10.- Ca5!, 19.- Ca7 i 20.- Tdb1.

També vam tocar un parell de principis generals relacionats amb la parella d’àlfils:

1.- El  bàndol amb la parella ha d’intentar jugar per l’àlfil sense oposició (àlfil dama de Portisch): això em sonava…

2.- El jugador sense la parella pot arribar a controlar les caselles d’un determinat color amb una peça més que l’oponent (per exemple: c5 en la partida de Fischer; debilitat fixada prèviament amb 11.- c4!): aquesta qüestió aritmètica em va impactar, ja que mai se m’havia acudit!

Realment vaig acabar la classe molt satisfet i impressionat; tant de bo poguem repetir experiències com aquesta en un futur.

Primera entrada

Bé, aquí estic…

Les idees inicials d’aquest blog són:

1.- Interessar-me per l’ensenyament del joc.

2.- Donar un cop de mà a qui, en el sí de les meves possibilitats, pugui “necessitar” la meva ajuda en el seu procés d’aprenentatge.

3.- Esforçar-me per seguir millorant el meu nivell escaquístic.

Però…per què? Aquesta és una petita part de la meva història:

Vaig començar a jugar a escacs (a nivell de club) el 1989, anys previs als mòduls d’anàlisi i, sobretot, a internet. Sempre he pensat que un dels grans problemes d’aquell temps (com a mínim en el meu entorn) era l’anomenada “Filosofia Gollum”; vaig conèixer aquest terme en l’entorn laboral, tractant la realitat emergent de la web 2.0, el treball col.laboratiu i les xarxes socials (per cert, per qui pugui ser d’utilitat, recomano la següent presentació de Javier Otero sobre els conceptes anteriors): el coneixement escaquístic, el tresor, era quelcom “secret”, quelcom que calia ocultar; els jugadors del club no el compartíem (o el compartíem molt poc), esperant poder-lo utilitzar contra els “companys” en el moment oportú.

És divertit recordar com, misteriosament, la biblioteca del Club d’Escacs La Unió Coral de Sant Feliu s’anava buidant: desapareixien (i no tornaven) , entre d’altres, els volums imprescindibles (??!) de Ludek Pachman i els enyoradíssims “Cuadernos Teóricos” (Revista Jaque). És a dir, la “Filosofia Gollum” en tot el seu esplandor.

En definitiva, més enllà d’una etapa genial en la qual jugadors del club com Manel Pujol, Emilio Rodríguez, Francisco Martínez, Pedro Soto, Josep Gisbert, Esteban Montilla, Richard Guerrero i jo mateix analtizàvem conjuntament la Variant del Drac de la Defensa Siciliana, no va existir un vertader esperit col.laboratiu en la meva infantesa escaquística.

Penso que aquell “sistema” va ser un greu error el qual, juntament amb les maratonianes jornades de blitz, no ens va ajudar gaire en el nostre aprenentatge. I ja tornem a ser a la pregunta inicial del meu post (per què?): doncs perquè compartir és una bona idea i ensenyar sempre m’ha agradat.